El poder d'una cançó

Una cançó, una simple cançó, que em transmet sensacions de tota mena. Tanque els ulls i em deixe endur per la seua melodia, els acords traspassen els meus sentits i recorren cadascun dels pors de la meua pell. Em fa vibrar, em fa plorar i riure alhora. No pense en res... tan sols deixe que el seu so em transporte allà on els somnis es fan realitat... Imagine coses, moments, records, alegries i tristeses, però no pense, tan sols intente desconnectar i que la meua ment dibuixe tot allò que em diu la música, tot allò que em fa sentir. Em transporta a un món paral·lel, a un món diferent, al món que vull crear... Torna la xiqueta que viu en mi i que pensava que havia perdut per sempre, torna una mirada que em glaça el cor, el primer bes, la primera carícia o tu i jo asseguts mirant com el sol abandona el dia per deixar pas a la foscor de la nit... Tornen moments que havia arraconat al calaix de la memòria i que ara reviuen al calaix de les paraules mortes...

Una fusió de sentiments contradictoris, una pèrdua dels sentits al mateix temps que els sent en el seu punt més àlgid. El so m’acaricia la pell, el note perforant el meu cos i encara que em parla en un llenguatge que no sé ben bé que em diu, sent que m’arriba a l’ànima i aconsegueix fer-me reviure situacions, sentiments i sensacions que mai no aconseguiré descriure del tot... És, simplement, el poder d'una cançó...

Vint-i-dos

Vas creixent. Ja no eres la xiqueta indecisa, tímida i innocent que sempre has sigut. Vas formant la teua vida, els teus ideals, vas definint la teua personalitat. Prens decisions que afecten a la teua vida, i de vegades deixes que prenguen decisions per tu. A voltes no eres més que una titella esperant que algú moga els fils que teixiran el teu món perquè no et sents capaç de ser tu la que ho faça.

Vint-i-dos anys de vivències i experiències, d’amor i desamor, d'amistats, de llàgrimes i de somriures, de ràbia i de tendresa, d'entrebancs superats, de somnis que es fan realitat i d’altres que estan per complir... Vint-i-dos anys de vida, on a vegades preferiries tornar a ser eixa xiqueta tímida, indecisa i innocent que sempre has sigut i que mai més seràs.

Gràcies a totes i cadascuna de les persones que formeu part de la meua vida, i gràcies a tu, perquè estigues a prop o lluny, sempre formaràs part de mi.

Foscor...

Corre, corre tant com pot, sense res que puga aturar el seu desig de fondre’s amb el vent. No pot deixar de córrer, mentre somnia, mentre crida el seu nom, mentre es perd en la foscor de la nit. Plou, però a ella no l’importa, vol sentir la frescor de l’aigua recorrent la seua pell, dibuixant en el seu cos imatges indesxifrables, indesxifrables com el seu pensament. Viu, viu com fa temps que no ho feia, se sent lliure, sent que pot volar... Però de sobte s’atura, i una veu desconeguda perfora els seus timpans, una veu llunyana que alhora li és tan familiar. Una veu dolça, que la encisa i enamora. Una veu que acaba amb la seua llibertat, una veu que li diu ―eres meua―. Dues llàgrimes acaronen el seu rostre i cau a terra de genolls. La pluja oculta les seues llàgrimes però no amaga el seu dolor. La realitat ha tornat de sobte a la seua vida. S’alça i amb un caminar lent però decidit s’endinsa en la foscor de la nit, mentre repeteix una i altra vegada ―ho sé, sóc teua―.

Ella... ell... tots dos...

Ella corre, parla, calla, somnia, entropessa, s’alça i torna a començar.

Ell passeja, creu, pensa, decideix, ve, se’n va i torna a començar.

Tots dos comencen de nou una i altra vegada.

Tots dos creuen que el món s’acaba en cada sospir.

Tots dos callen quan la por s’apodera dels seus cossos.

Tots dos riuen quan no saben com seguir.

Tots dos s’estimen i no ho saben.

Tots dos pensen que estan perduts en el món,

sense saber que per poder trobar-se en la solitud dels seus dies,

tan sols es necessiten tots dos.

Un malson?

Has desaparegut, on estàs?
et busque i no et trobe enlloc...
On aniràs? Et buscaré,
no dormiré buscant-te,
o dormiré per poder trobar-te en els meus somnis...
Descansaré per poder tindre forces per seguir endavant.
Sempre et buscaré, sempre,
mai deixaré de pensar en tu...
Cada dia obriré la finestra
per poder respirar el mateix aire que tu respires...
Cada nit dormiré abraçada al teu record,
esperant que tornes algun dia al meu costat,
esperant obrir els ulls i veure que estàs amb mi,
i que tot açò no ha sigut res més que un malson...


--A vegades necessites veure que t'has perdut per poder trobar-te a tu mateix...
Jo estic perduda, tan sols espere trobar-me prompte--

I...

I no saps ben bé que et passa pel cap perquè et passen tantes coses que acabes pensant que t’has tornat boja. I tornes a pensar que, tal vegada, et mereixes tot el que t’està passant, que pateixes perquè t’ho mereixes, i que la felicitat és un sentiment que no tornaràs a sentir. I una vegada més sents que eres una bajoca amb potes, algú a qui no l’importa ja res, que ha deixar de sentir, que ha deixat de viure... Perquè una vegada més t’han fet patir (o pateixes perquè vols, tant s’hi val) el cas és que directa o indirectament t’han tornat a fer patir, tornes a viure amb eixe sentiment d’angúnia i sents que la vida és un món massa gran per a tu... i acabes vagant pel món observant com la gent és feliç i tu, una altra vegada, només tens un pensament en el cap, només tens un nom en el cap i te n’adones que el teu cap ja no el tens, ja no està perquè l’has perdut, has perdut el cap per ell...

Dies...

Ahir, avui, demà… els dies passen sense adonar-me... hi ha moments en què no sé si realment estic vivint o estic somniant... últimament sent que sóc invisible per als ulls del món, per als teus ulls i fins i tot per als meus... totalment invisible... i no m’importa... Crec que quan reps tants colps de la vida al final t’evadeixes i prefereixes no viure, sentir que no vius... Ho dic perquè porte prou temps amb aquest sentiment i, sincerament, comence a preocupar-me... no puc passar-me el dia en el estat en què et deixen els canuts, però veig que és la única manera de suportar aquesta existència... ja no sols per tu o per la teua absència, sinó pel món en general... no sé, supose que aquesta època passarà, com tot en aquesta vida... però se'm fa molt difícil apartar els meus pensaments de tu... no ho puc controlar, i encara que els canuts em traslladen a un món, diríem, paral•lel, tu segueixes existint en eixe món... i quan torne a la realitat continues existint en el meu cap, i tinc la sensació de què mai, mai em deixaràs tranquil•la... els teus records s’apoderen dels meus pensaments i tu t’has apoderat del meu amor, com qui s’apodera d’una jaqueta o d’un televisor nou per al menjador...

Sensacions...

Odie aquesta sensació… odie saber que no tornaràs i que és definitiu. Els teus ulls em parlen més que els teus llavis... em diuen moltes coses... però no entenc el que m’estan dient... Sé que eres tu, perquè tens la mateixa mirada que em feies quan donaves la vida per mi... és la mateixa mirada i, malgrat tot, em parla en un llenguatge que s’escapa de les meues mans... Me fa mal tot, els ulls de tant plorar i el cor de tant estimar-te... no puc ni escriure... les llàgrimes em dibuixen una capa als ulls que fan que observe el món d’una altra manera... Ès un món borrós, com el meu cor... em sent borrosa, totalment asfixiada... no tinc forces... de veres que no tinc forces... et necessite tant... m’agradaria no ser, ni sentir... arrencar-me el cor amb un tall net, sense deixar escletxes per on pugues aparèixer... però és clar que sense cor no hi ha vida, i en aquest moment el meu cor ha desaparegut de la mateixa manera que ha desaparegut la meua vida, tots dos han marxat amb tu... No tinc ganes de continuar aquest viatge sense tu... Una vegada més es trenca la il·lusió i desapareixen les ganes de suportar aquest pas pel món... no hi veig llum ni colors, ja no hi ha sol en el meu món. Hem trobe envoltada de penombra i colors grisos, el meu sol s’ha apagat per sempre. El meu sol eres tu, i ho sé sense saber-ne els motius. No necessite motius, perquè els sentiments no els necessiten, tan sols sé que t’estime, i que t’estimaré sempre, nit i dia, i a cada segon que passe, fins que em quede sense alè i aquest món boig desaparega davant els meus ulls...