Dies...

Ahir, avui, demà… els dies passen sense adonar-me... hi ha moments en què no sé si realment estic vivint o estic somniant... últimament sent que sóc invisible per als ulls del món, per als teus ulls i fins i tot per als meus... totalment invisible... i no m’importa... Crec que quan reps tants colps de la vida al final t’evadeixes i prefereixes no viure, sentir que no vius... Ho dic perquè porte prou temps amb aquest sentiment i, sincerament, comence a preocupar-me... no puc passar-me el dia en el estat en què et deixen els canuts, però veig que és la única manera de suportar aquesta existència... ja no sols per tu o per la teua absència, sinó pel món en general... no sé, supose que aquesta època passarà, com tot en aquesta vida... però se'm fa molt difícil apartar els meus pensaments de tu... no ho puc controlar, i encara que els canuts em traslladen a un món, diríem, paral•lel, tu segueixes existint en eixe món... i quan torne a la realitat continues existint en el meu cap, i tinc la sensació de què mai, mai em deixaràs tranquil•la... els teus records s’apoderen dels meus pensaments i tu t’has apoderat del meu amor, com qui s’apodera d’una jaqueta o d’un televisor nou per al menjador...