Sensacions...

Odie aquesta sensació… odie saber que no tornaràs i que és definitiu. Els teus ulls em parlen més que els teus llavis... em diuen moltes coses... però no entenc el que m’estan dient... Sé que eres tu, perquè tens la mateixa mirada que em feies quan donaves la vida per mi... és la mateixa mirada i, malgrat tot, em parla en un llenguatge que s’escapa de les meues mans... Me fa mal tot, els ulls de tant plorar i el cor de tant estimar-te... no puc ni escriure... les llàgrimes em dibuixen una capa als ulls que fan que observe el món d’una altra manera... Ès un món borrós, com el meu cor... em sent borrosa, totalment asfixiada... no tinc forces... de veres que no tinc forces... et necessite tant... m’agradaria no ser, ni sentir... arrencar-me el cor amb un tall net, sense deixar escletxes per on pugues aparèixer... però és clar que sense cor no hi ha vida, i en aquest moment el meu cor ha desaparegut de la mateixa manera que ha desaparegut la meua vida, tots dos han marxat amb tu... No tinc ganes de continuar aquest viatge sense tu... Una vegada més es trenca la il·lusió i desapareixen les ganes de suportar aquest pas pel món... no hi veig llum ni colors, ja no hi ha sol en el meu món. Hem trobe envoltada de penombra i colors grisos, el meu sol s’ha apagat per sempre. El meu sol eres tu, i ho sé sense saber-ne els motius. No necessite motius, perquè els sentiments no els necessiten, tan sols sé que t’estime, i que t’estimaré sempre, nit i dia, i a cada segon que passe, fins que em quede sense alè i aquest món boig desaparega davant els meus ulls...