17 de gen. 2010

Foscor...

Corre, corre tant com pot, sense res que puga aturar el seu desig de fondre’s amb el vent. No pot deixar de córrer, mentre somnia, mentre crida el seu nom, mentre es perd en la foscor de la nit. Plou, però a ella no l’importa, vol sentir la frescor de l’aigua recorrent la seua pell, dibuixant en el seu cos imatges indesxifrables, indesxifrables com el seu pensament. Viu, viu com fa temps que no ho feia, se sent lliure, sent que pot volar... Però de sobte s’atura, i una veu desconeguda perfora els seus timpans, una veu llunyana que alhora li és tan familiar. Una veu dolça, que la encisa i enamora. Una veu que acaba amb la seua llibertat, una veu que li diu ―eres meua―. Dues llàgrimes acaronen el seu rostre i cau a terra de genolls. La pluja oculta les seues llàgrimes però no amaga el seu dolor. La realitat ha tornat de sobte a la seua vida. S’alça i amb un caminar lent però decidit s’endinsa en la foscor de la nit, mentre repeteix una i altra vegada ―ho sé, sóc teua―.

2 comentaris:

l'autor ha dit...

M'he quedat sense paraules... Molt, molt bona.

Noèlia ha dit...

Gràcies, de veres! ;)