Has mort, i amb això he mort jo també. Has mort al meu present, i moriràs al meu futur... però mai, mai no moriràs al meu passat... Eres una part ineludible de la meua vida, però he de fer com que has mort per a mi, i també he de fer que jo he mort per a tu... És una mort inventada, sense sentit... És una mort irreal, però mort al cap i a la fi...
És per això que tan sols em queda escriure i desar les paraules en aquest calaix, en aquest calaix de paraules mortes... Perquè ja no hi ha vida en la meua vida... Perquè has mort, i amb això he mort jo també... Perquè ja no existim en aquest món... Ara tan sols puc intentar recordar el que queda del meu passat, perquè és la única parcel·la de la meua vida en la que continues vivint i en la que tinc el total convenciment que mai, mai no moriràs.
Ella es desperta un dia amb el convenciment què tot anirà bé. Aspira mentre tanca els ulls i allibera l’aire deixant que traspasse els seus llavis.
-Sí, hui comença una nova vida- diu amb un to una mica indecís però amb contundència.
Agafa la jaqueta, es penja la bossa com de costum i ix al carrer. Fa un dia solejat, cosa que acompanya el seu estat d’ànim. S’encén un cigarret i gaudeix de la sensació del fum recorrent el seu interior.
-Sí, hui tot anirà millor- es diu a si mateixa cada vegada més convençuda.
Camina sense saber ben bé cap a on es dirigeix. Tan sols vol passejar, i sentir que pot fer el que li vinga en gana, sense preocupacions. Passejar i deixar la ment en blanc. Veure com la gent fa la seua vida i pensant quins problemes els poden rondar pel cap.
-A mi no em preocupa res, a partir d’ara tot anirà bé- torna a dir, amb una veu no mostra cap mena d’indecisió.
Veu un pub que no havia vist mai, -Potser és nou-, pensa, i amb un aire tímid però decidit entra i s’asseu a la barra. –Un gintònic, per favor-. Són les cinc de la vesprada, però a ella no l’importa. Vol sentir que pot fer el que vol, i si vol fer-se un gintònic a les cinc de la vesprada ningú no s’ho ha d’ impedir. –Ací tens bonica- li diu el cambrer fent-li l’ullet. Ella amb un aire desenfadat li dóna les gràcies i comença a assaborir el seu gintònic. Al primer glop se li queda un regust agre a la boca, però li agrada. S’encén un altre cigarret, li encanta fumar. I torna a beure un altre glopet d’eixa beguda màgica.
Unes hores després, amb uns quans gintònics i cigarrets en el seu cos, s’alça amb eixa sensació d’haver fet el que volia, sense donar explicacions a ningú, amb eixa sensació de llibertat. Paga el compte al cambrer i ix del pub, on una foscor intensa li fa veure que ja és de nit.
-Sóc lliure, tot va bé-.
Camina fins arribar a casa, agafa les claus i, amb un poc d’esforç aconsegueix ficar la clau al pany de la porta. Entra a casa i pareix que la seua llibertat vaja minvant. Puja les escales, i eixa llibertat va arraconant-se cada vegada més. Entra al bany, es llava la cara i les dents i es diu a si mateixa mentre es mira a l'espill -Ho estàs superant, tot va bé-.
Abans d’obrir la porta de la seua habitació respira profundament mentre tanca els ulls. Entra, i no pot evitar sentir com eixa llibertat dóna pas a la por. Es lleva la roba i es fica al llit. Apaga el llum, els fantasmes tornen al seu cap i no pot evitar fer una cosa que havia desitjat fer durant tot el dia. Les llàgrimes comencen a brollar pels seus ulls. Plora com una xiqueta. El troba a faltar, sí, és una realitat, però no pot mostrar cap signe de debilitat.
-Demà començarà una nova vida, supose-. La seua ment comença a dibuixar els pensaments que a ella tant li turmenten, però entre llàgrimes i pors inevitables es diu amb veu ferma –Sí, demà comença una nova vida, seré feliç-. I comença a adormir-se finalment pensant que demà, definitivament, aconseguirà matar els fantasmes del passat i serà feliç. –Sí, i sense tu-.
És difícil superar els entrebancs que la vida et posa en el camí, i més quan t’alces i veus que és un dia més i que els problemes tard o d'hora s’apoderen dels teus pensaments. És difícil, és complicat, però ella no perd l’esperança què algun dia torne a ser feliç, l’esperança què arribe la nit i els fantasmes que l’assetgen sovint desapareguen com el fum dels cigarrets que es fuma i que tan li agraden...
Una fusió de sentiments contradictoris, una pèrdua dels sentits al mateix temps que els sent en el seu punt més àlgid. El so m’acaricia la pell, el note perforant el meu cos i encara que em parla en un llenguatge que no sé ben bé que em diu, sent que m’arriba a l’ànima i aconsegueix fer-me reviure situacions, sentiments i sensacions que mai no aconseguiré descriure del tot... És, simplement, el poder d'una cançó...
Vas creixent. Ja no eres la xiqueta indecisa, tímida i innocent que sempre has sigut. Vas formant la teua vida, els teus ideals, vas definint la teua personalitat. Prens decisions que afecten a la teua vida, i de vegades deixes que prenguen decisions per tu. A voltes no eres més que una titella esperant que algú moga els fils que teixiran el teu món perquè no et sents capaç de ser tu la que ho faça.
Vint-i-dos anys de vivències i experiències, d’amor i desamor, d'amistats, de llàgrimes i de somriures, de ràbia i de tendresa, d'entrebancs superats, de somnis que es fan realitat i d’altres que estan per complir... Vint-i-dos anys de vida, on a vegades preferiries tornar a ser eixa xiqueta tímida, indecisa i innocent que sempre has sigut i que mai més seràs.
Gràcies a totes i cadascuna de les persones que formeu part de la meua vida, i gràcies a tu, perquè estigues a prop o lluny, sempre formaràs part de mi.
Corre, corre tant com pot, sense res que puga aturar el seu desig de fondre’s amb el vent. No pot deixar de córrer, mentre somnia, mentre crida el seu nom, mentre es perd en la foscor de la nit. Plou, però a ella no l’importa, vol sentir la frescor de l’aigua recorrent la seua pell, dibuixant en el seu cos imatges indesxifrables, indesxifrables com el seu pensament. Viu, viu com fa temps que no ho feia, se sent lliure, sent que pot volar... Però de sobte s’atura, i una veu desconeguda perfora els seus timpans, una veu llunyana que alhora li és tan familiar. Una veu dolça, que la encisa i enamora. Una veu que acaba amb la seua llibertat, una veu que li diu ―eres meua―. Dues llàgrimes acaronen el seu rostre i cau a terra de genolls. La pluja oculta les seues llàgrimes però no amaga el seu dolor. La realitat ha tornat de sobte a la seua vida. S’alça i amb un caminar lent però decidit s’endinsa en la foscor de la nit, mentre repeteix una i altra vegada ―ho sé, sóc teua―.
