Has mort, i amb això he mort jo també. Has mort al meu present, i moriràs al meu futur... però mai, mai no moriràs al meu passat... Eres una part ineludible de la meua vida, però he de fer com que has mort per a mi, i també he de fer que jo he mort per a tu... És una mort inventada, sense sentit... És una mort irreal, però mort al cap i a la fi...
És per això que tan sols em queda escriure i desar les paraules en aquest calaix, en aquest calaix de paraules mortes... Perquè ja no hi ha vida en la meua vida... Perquè has mort, i amb això he mort jo també... Perquè ja no existim en aquest món... Ara tan sols puc intentar recordar el que queda del meu passat, perquè és la única parcel·la de la meua vida en la que continues vivint i en la que tinc el total convenciment que mai, mai no moriràs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada