Ella es desperta un dia amb el convenciment què tot anirà bé. Aspira mentre tanca els ulls i allibera l’aire deixant que traspasse els seus llavis.
-Sí, hui comença una nova vida- diu amb un to una mica indecís però amb contundència.
Agafa la jaqueta, es penja la bossa com de costum i ix al carrer. Fa un dia solejat, cosa que acompanya el seu estat d’ànim. S’encén un cigarret i gaudeix de la sensació del fum recorrent el seu interior.
-Sí, hui tot anirà millor- es diu a si mateixa cada vegada més convençuda.
Camina sense saber ben bé cap a on es dirigeix. Tan sols vol passejar, i sentir que pot fer el que li vinga en gana, sense preocupacions. Passejar i deixar la ment en blanc. Veure com la gent fa la seua vida i pensant quins problemes els poden rondar pel cap.
-A mi no em preocupa res, a partir d’ara tot anirà bé- torna a dir, amb una veu no mostra cap mena d’indecisió.
Veu un pub que no havia vist mai, -Potser és nou-, pensa, i amb un aire tímid però decidit entra i s’asseu a la barra. –Un gintònic, per favor-. Són les cinc de la vesprada, però a ella no l’importa. Vol sentir que pot fer el que vol, i si vol fer-se un gintònic a les cinc de la vesprada ningú no s’ho ha d’ impedir. –Ací tens bonica- li diu el cambrer fent-li l’ullet. Ella amb un aire desenfadat li dóna les gràcies i comença a assaborir el seu gintònic. Al primer glop se li queda un regust agre a la boca, però li agrada. S’encén un altre cigarret, li encanta fumar. I torna a beure un altre glopet d’eixa beguda màgica.
Unes hores després, amb uns quans gintònics i cigarrets en el seu cos, s’alça amb eixa sensació d’haver fet el que volia, sense donar explicacions a ningú, amb eixa sensació de llibertat. Paga el compte al cambrer i ix del pub, on una foscor intensa li fa veure que ja és de nit.
-Sóc lliure, tot va bé-.
Camina fins arribar a casa, agafa les claus i, amb un poc d’esforç aconsegueix ficar la clau al pany de la porta. Entra a casa i pareix que la seua llibertat vaja minvant. Puja les escales, i eixa llibertat va arraconant-se cada vegada més. Entra al bany, es llava la cara i les dents i es diu a si mateixa mentre es mira a l'espill -Ho estàs superant, tot va bé-.
Abans d’obrir la porta de la seua habitació respira profundament mentre tanca els ulls. Entra, i no pot evitar sentir com eixa llibertat dóna pas a la por. Es lleva la roba i es fica al llit. Apaga el llum, els fantasmes tornen al seu cap i no pot evitar fer una cosa que havia desitjat fer durant tot el dia. Les llàgrimes comencen a brollar pels seus ulls. Plora com una xiqueta. El troba a faltar, sí, és una realitat, però no pot mostrar cap signe de debilitat.
-Demà començarà una nova vida, supose-. La seua ment comença a dibuixar els pensaments que a ella tant li turmenten, però entre llàgrimes i pors inevitables es diu amb veu ferma –Sí, demà comença una nova vida, seré feliç-. I comença a adormir-se finalment pensant que demà, definitivament, aconseguirà matar els fantasmes del passat i serà feliç. –Sí, i sense tu-.
És difícil superar els entrebancs que la vida et posa en el camí, i més quan t’alces i veus que és un dia més i que els problemes tard o d'hora s’apoderen dels teus pensaments. És difícil, és complicat, però ella no perd l’esperança què algun dia torne a ser feliç, l’esperança què arribe la nit i els fantasmes que l’assetgen sovint desapareguen com el fum dels cigarrets que es fuma i que tan li agraden...
4 comentaris:
Em quede mut quan llig estes coses. De nou la tristesa enfonsa qualsevol altre sentiment textual, negre negríssim.
Molt guai!
fascinant, quina habilitat.
Us heu fixat en com és de recurrent el tema del tabac en els blocaires fumadors? Jajajaja! Per exemple, els personatges del Nòmada no fumen (o almenys cap que jo recorde), però tots els nostres tenen algun moment d'èxtasi de nicotina...
És molt bo este post també, Noèlia, segueix així, que cada dia vas millorant-te.
PD.: estava comentant este matí amb el Neso com de fàcil és reconéixer els referents reals quan les persones que escriuen són conegudes... L'Underground, el cambrer... xD
Gràcies als tres! ;)
Per cert Xènius, si et sóc sincera, no havia pensat en eixe referent quan ho escrivia, però ara que ho torne a rellegir sí que pot semblar que siga un referent real... no sé si serà el subconscient.
Un petonet, i gràcies per llegir!
Muack!
Publica un comentari a l'entrada