Viure

Vagaré pels camins incerts de la vida, sense cap companyia més que els meus propis passos... i viuré cada instant com si no existira el demà, perquè no sé quan la roda de la vida canviarà el meu destí. Hem perdré en la foscor i em retrobaré a la llum de la lluna, companya fidel en les nits de soledat. No pensaré en el futur, viuré el present, i agrairé poder viure’l. Trobaré la felicitat en la tristesa, i faré de les llàgrimes que caiguen dels meus ulls una nova lliçó. Perquè aprendré de cada experiència, de cada caiguda, de cada instant... Atès que la vida no és una totalitat, sinó moments que hem de saber aprofitar. I potser que alguns d’eixos moments no porten felicitat, sinó tristesa... però també els valoraré, perquè... què seria de la felicitat si no existira la tristesa? Què seria de mi, si no pensara que tot sempre pot millorar... que tan sols hem de saber adaptar-nos a cada moment, a cada etapa de la vida i no deixar que la tristesa, els fantasmes o el dolor s’apoderen de la nostra existència? M’agrada aprendre de la vida, o dels moments que visc en la vida, perquè són moments únics, que potser mai no es repetiran...