Dies...

Ahir, avui, demà… els dies passen sense adonar-me... hi ha moments en què no sé si realment estic vivint o estic somniant... últimament sent que sóc invisible per als ulls del món, per als teus ulls i fins i tot per als meus... totalment invisible... i no m’importa... Crec que quan reps tants colps de la vida al final t’evadeixes i prefereixes no viure, sentir que no vius... Ho dic perquè porte prou temps amb aquest sentiment i, sincerament, comence a preocupar-me... no puc passar-me el dia en el estat en què et deixen els canuts, però veig que és la única manera de suportar aquesta existència... ja no sols per tu o per la teua absència, sinó pel món en general... no sé, supose que aquesta època passarà, com tot en aquesta vida... però se'm fa molt difícil apartar els meus pensaments de tu... no ho puc controlar, i encara que els canuts em traslladen a un món, diríem, paral•lel, tu segueixes existint en eixe món... i quan torne a la realitat continues existint en el meu cap, i tinc la sensació de què mai, mai em deixaràs tranquil•la... els teus records s’apoderen dels meus pensaments i tu t’has apoderat del meu amor, com qui s’apodera d’una jaqueta o d’un televisor nou per al menjador...

Sensacions...

Odie aquesta sensació… odie saber que no tornaràs i que és definitiu. Els teus ulls em parlen més que els teus llavis... em diuen moltes coses... però no entenc el que m’estan dient... Sé que eres tu, perquè tens la mateixa mirada que em feies quan donaves la vida per mi... és la mateixa mirada i, malgrat tot, em parla en un llenguatge que s’escapa de les meues mans... Me fa mal tot, els ulls de tant plorar i el cor de tant estimar-te... no puc ni escriure... les llàgrimes em dibuixen una capa als ulls que fan que observe el món d’una altra manera... Ès un món borrós, com el meu cor... em sent borrosa, totalment asfixiada... no tinc forces... de veres que no tinc forces... et necessite tant... m’agradaria no ser, ni sentir... arrencar-me el cor amb un tall net, sense deixar escletxes per on pugues aparèixer... però és clar que sense cor no hi ha vida, i en aquest moment el meu cor ha desaparegut de la mateixa manera que ha desaparegut la meua vida, tots dos han marxat amb tu... No tinc ganes de continuar aquest viatge sense tu... Una vegada més es trenca la il·lusió i desapareixen les ganes de suportar aquest pas pel món... no hi veig llum ni colors, ja no hi ha sol en el meu món. Hem trobe envoltada de penombra i colors grisos, el meu sol s’ha apagat per sempre. El meu sol eres tu, i ho sé sense saber-ne els motius. No necessite motius, perquè els sentiments no els necessiten, tan sols sé que t’estime, i que t’estimaré sempre, nit i dia, i a cada segon que passe, fins que em quede sense alè i aquest món boig desaparega davant els meus ulls...

Pensaments...

Ara tornes, ara te’n vas... Si vols vine, i queda’t amb mi, o ves-te’n, i no em veges més. No sé, si vols me’n vaig jo, o em quede, el que tu digues... Però... crec que ací falla alguna coseta... Ja sé que és... No tan sols compta el que tu vulgues o necessites, perquè jo també forme part d’aquesta història, encara que la meua veu no s’escolta, ni per un segon... En realitat tampoc no vull que s’escolte... vull callar, ara sí... sense paraules, sense veu, sense mirades, sense tu... El silenci és el únic so que escolte, els meus pensaments ràpids, lleugers, efímers... Ja no sé en què estava pensant... Segurament en tu, però ara ja no estàs, mai més estaràs... perquè formes part del calaix de les paraules mortes, dels silencis dels meus dies, dels records del meu pensament... Has tornat a ser un record... Adéu... Per sempre...