Ella corre, parla, calla, somnia, entropessa, s’alça i torna a començar.
Ell passeja, creu, pensa, decideix, ve, se’n va i torna a començar.
Tots dos comencen de nou una i altra vegada.
Tots dos creuen que el món s’acaba en cada sospir.
Tots dos callen quan la por s’apodera dels seus cossos.
Tots dos riuen quan no saben com seguir.
Tots dos s’estimen i no ho saben.
Tots dos pensen que estan perduts en el món,
sense saber que per poder trobar-se en la solitud dels seus dies,
tan sols es necessiten tots dos.
2 comentaris:
Genial, Noèlia! T'he estat llegint i tafanejant i pense que tens una veu molt teua, pròpia, al llarg dels teus textos, on és molt fàcil empatitzar: en major o menor mesura, tots ens hem sentit així alguna vegada... però tot passa. M'agrada molt especialment esta nova entrada, és ben bé circular, té un ritme diferent... no sé! En fi, molt bon bloc! ;o)
Moltes gràcies Vicent! ;)
Publica un comentari a l'entrada