23 d’oct. 2010

=)

Camina per núvols de fum i deixa't endur per la melodia del vent
...:..:..:..:..:..:..:..:..:..:..:...

27 de juny 2010

Llàgrimes vs Somriure

Avui és un d'eixos dies en què vull estar sola, escoltar la meua música, i plorar sense saber ben bé perquè...
Abans sempre plorava per tot... i ara m'he acostumat a no plorar per res... Però hi ha dies en què deixe que les llàgrimes s'enduguen tot el que porte dins i que vaig acumulant fins que no puc més...
Malgrat tot, no és un dia trist... és més, m'agraden aquests dies... perquè no deixe que les llàgrimes em guanyen la partida, sempre acaba guanyant el somriure =)
Perquè sempre vaig endavant,
sempre continue lluitant,
sempre torne a començar...




No deixes que res no esborre el teu somriure... i si s'esborra... has de ser capaç de tornar-lo a dibuixar =)

21 de juny 2010

Viure

Vagaré pels camins incerts de la vida, sense cap companyia més que els meus propis passos... i viuré cada instant com si no existira el demà, perquè no sé quan la roda de la vida canviarà el meu destí. Hem perdré en la foscor i em retrobaré a la llum de la lluna, companya fidel en les nits de soledat. No pensaré en el futur, viuré el present, i agrairé poder viure’l. Trobaré la felicitat en la tristesa, i faré de les llàgrimes que caiguen dels meus ulls una nova lliçó. Perquè aprendré de cada experiència, de cada caiguda, de cada instant... Atès que la vida no és una totalitat, sinó moments que hem de saber aprofitar. I potser que alguns d’eixos moments no porten felicitat, sinó tristesa... però també els valoraré, perquè... què seria de la felicitat si no existira la tristesa? Què seria de mi, si no pensara que tot sempre pot millorar... que tan sols hem de saber adaptar-nos a cada moment, a cada etapa de la vida i no deixar que la tristesa, els fantasmes o el dolor s’apoderen de la nostra existència? M’agrada aprendre de la vida, o dels moments que visc en la vida, perquè són moments únics, que potser mai no es repetiran...

21 d’abr. 2010

Mirades

No cal que em mires.
Jo et miraré, i en el llambreig dels teus ulls em veuré reflectida, mentre em perd en la verdor que enfonsa qualsevol signe de sensibilitat racional.

19 d’abr. 2010

He après a...

Viatjar per somnis amb forma de núvols,
trencar il•lusions oblidades pel temps,
foradar records fixats a la memòria,
contar els dies de tempesta propers,
passejar per murs de temença,
oblidar somriures dolents,
dir silencis plens de paraules,
estimar sense a penes dir res...

He après a caminar sense rumb...
Sí, he après a caminar sense tu.

Adéu, tristesa...
Benvinguda, felicitat! ;)

3 de març 2010

Un paper

Entres a l’habitació i encens el llum. Veus un sobre damunt el llit, quiet, esperant que l’agafes... Sí, et sona, saps què és exactament i et preguntes com ha anat a parar allí... És un record que havies amagat per no reviure més eixos pensaments que foraden el teu cervell i que s’ancoren a ell com un vaixell quan arriba a port, i ara es troba davant teu, esperant que d’un moment a un altre t’apropes i l’agafes amb les teues mans tremoloses. No saps què fer... t’asseus a la cadira i el mires fixament, com si la teua mirada poguera fer desaparèixer eixe petit sobre que conté un record dolorós... Però per fi trobes forces i t’apropes a ell... L’obris i et quedes expectant mirant el full desgastat pel temps que hi ha al seu interior... Les paraules que conté traspassen cadascuna de les barreres que has estat construint durant tant de temps i que ara no són més que murs destruïts pels records que eixe tros de paper ha despertat en tu... I te n’adones que l’amor s’esgota com el temps que passa i que mai més no pot tornar... Les llàgrimes que acaronen el teu rostre s’assequen com si la teua pell fóra un desert... La seua imatge intenta aparèixer per les escletxes del teu cor... un cor que encara no han aconseguit tancar les ferides del tot... i el dolor continua dins de tu... i no saps què has de fer, no saps com pots esborrar els sentiments que et fan patir tant... i t’agradaria tornar a ser tu, però tan sols camines per un món que no comprens i que sembla que dia rere dia continuarà sent més desconegut per a tu... De la mateixa manera en què ell s’ha convertit en un estrany per a tu... Perquè ja no saps qui és... ja no saps qui eres.

-No... ja no sé qui sóc-.



15 de febr. 2010

Mort

Has mort, i amb això he mort jo també. Has mort al meu present, i moriràs al meu futur... però mai, mai no moriràs al meu passat... Eres una part ineludible de la meua vida, però he de fer com que has mort per a mi, i també he de fer que jo he mort per a tu... És una mort inventada, sense sentit... És una mort irreal, però mort al cap i a la fi...

És per això que tan sols em queda escriure i desar les paraules en aquest calaix, en aquest calaix de paraules mortes... Perquè ja no hi ha vida en la meua vida... Perquè has mort, i amb això he mort jo també... Perquè ja no existim en aquest món... Ara tan sols puc intentar recordar el que queda del meu passat, perquè és la única parcel·la de la meua vida en la que continues vivint i en la que tinc el total convenciment que mai, mai no moriràs.

3 de febr. 2010

Fum...

Ella es desperta un dia amb el convenciment què tot anirà bé. Aspira mentre tanca els ulls i allibera l’aire deixant que traspasse els seus llavis.

-Sí, hui comença una nova vida- diu amb un to una mica indecís però amb contundència.

Agafa la jaqueta, es penja la bossa com de costum i ix al carrer. Fa un dia solejat, cosa que acompanya el seu estat d’ànim. S’encén un cigarret i gaudeix de la sensació del fum recorrent el seu interior.

-Sí, hui tot anirà millor- es diu a si mateixa cada vegada més convençuda.

Camina sense saber ben bé cap a on es dirigeix. Tan sols vol passejar, i sentir que pot fer el que li vinga en gana, sense preocupacions. Passejar i deixar la ment en blanc. Veure com la gent fa la seua vida i pensant quins problemes els poden rondar pel cap.

-A mi no em preocupa res, a partir d’ara tot anirà bé- torna a dir, amb una veu no mostra cap mena d’indecisió.

Veu un pub que no havia vist mai, -Potser és nou-, pensa, i amb un aire tímid però decidit entra i s’asseu a la barra. –Un gintònic, per favor-. Són les cinc de la vesprada, però a ella no l’importa. Vol sentir que pot fer el que vol, i si vol fer-se un gintònic a les cinc de la vesprada ningú no s’ho ha d’ impedir. –Ací tens bonica- li diu el cambrer fent-li l’ullet. Ella amb un aire desenfadat li dóna les gràcies i comença a assaborir el seu gintònic. Al primer glop se li queda un regust agre a la boca, però li agrada. S’encén un altre cigarret, li encanta fumar. I torna a beure un altre glopet d’eixa beguda màgica.

Unes hores després, amb uns quans gintònics i cigarrets en el seu cos, s’alça amb eixa sensació d’haver fet el que volia, sense donar explicacions a ningú, amb eixa sensació de llibertat. Paga el compte al cambrer i ix del pub, on una foscor intensa li fa veure que ja és de nit.

-Sóc lliure, tot va bé-.

Camina fins arribar a casa, agafa les claus i, amb un poc d’esforç aconsegueix ficar la clau al pany de la porta. Entra a casa i pareix que la seua llibertat vaja minvant. Puja les escales, i eixa llibertat va arraconant-se cada vegada més. Entra al bany, es llava la cara i les dents i es diu a si mateixa mentre es mira a l'espill -Ho estàs superant, tot va bé-.

Abans d’obrir la porta de la seua habitació respira profundament mentre tanca els ulls. Entra, i no pot evitar sentir com eixa llibertat dóna pas a la por. Es lleva la roba i es fica al llit. Apaga el llum, els fantasmes tornen al seu cap i no pot evitar fer una cosa que havia desitjat fer durant tot el dia. Les llàgrimes comencen a brollar pels seus ulls. Plora com una xiqueta. El troba a faltar, sí, és una realitat, però no pot mostrar cap signe de debilitat.

-Demà començarà una nova vida, supose-. La seua ment comença a dibuixar els pensaments que a ella tant li turmenten, però entre llàgrimes i pors inevitables es diu amb veu ferma –Sí, demà comença una nova vida, seré feliç-. I comença a adormir-se finalment pensant que demà, definitivament, aconseguirà matar els fantasmes del passat i serà feliç. –Sí, i sense tu-.

És difícil superar els entrebancs que la vida et posa en el camí, i més quan t’alces i veus que és un dia més i que els problemes tard o d'hora s’apoderen dels teus pensaments. És difícil, és complicat, però ella no perd l’esperança què algun dia torne a ser feliç, l’esperança què arribe la nit i els fantasmes que l’assetgen sovint desapareguen com el fum dels cigarrets que es fuma i que tan li agraden...