Entres a l’habitació i encens el llum. Veus un sobre damunt el llit, quiet, esperant que l’agafes... Sí, et sona, saps què és exactament i et preguntes com ha anat a parar allí... És un record que havies amagat per no reviure més eixos pensaments que foraden el teu cervell i que s’ancoren a ell com un vaixell quan arriba a port, i ara es troba davant teu, esperant que d’un moment a un altre t’apropes i l’agafes amb les teues mans tremoloses. No saps què fer... t’asseus a la cadira i el mires fixament, com si la teua mirada poguera fer desaparèixer eixe petit sobre que conté un record dolorós... Però per fi trobes forces i t’apropes a ell... L’obris i et quedes expectant mirant el full desgastat pel temps que hi ha al seu interior... Les paraules que conté traspassen cadascuna de les barreres que has estat construint durant tant de temps i que ara no són més que murs destruïts pels records que eixe tros de paper ha despertat en tu... I te n’adones que l’amor s’esgota com el temps que passa i que mai més no pot tornar... Les llàgrimes que acaronen el teu rostre s’assequen com si la teua pell fóra un desert... La seua imatge intenta aparèixer per les escletxes del teu cor... un cor que encara no han aconseguit tancar les ferides del tot... i el dolor continua dins de tu... i no saps què has de fer, no saps com pots esborrar els sentiments que et fan patir tant... i t’agradaria tornar a ser tu, però tan sols camines per un món que no comprens i que sembla que dia rere dia continuarà sent més desconegut per a tu... De la mateixa manera en què ell s’ha convertit en un estrany per a tu... Perquè ja no saps qui és... ja no saps qui eres.
-No... ja no sé qui sóc-.
